Hola Avi, som els néts, part de les conseqüències.

Aquelles conseqüències de la vida tant completa i feliç que has sigut capaç de tenir. Hem compartit moltes coses i entre tots hem aconseguit fer-ne una llarga llista. No les recordarem totes, que seria una altra vida, però sí volem compartir-ne algunes.

Si alguna cosa hem pogut aprendre tots de tu és que a la vida hi ha moltes coses i que cal saber preocupar-se pel que és realment important i disfrutar de la resta, encara que siguin les aigües congelades de port en què sempre exclamaves “Mmmm que bona!” Podies seure i relaxar-te a la Toutoune mentre era timotejada per un nen o una nena de 10 anys i quan demanàvem instruccions sempre responies “Donde hay capitán, no manda marinero” i bon mariner que eres amb el teu vestit blau i barret, sense pipa però amb la barba blanca, explicant contes i històries de batalletes.

I aventures, com la del Canigó, en què vas demostrar ser capaç de superar grans adversitats i vas tornar a casa com si res no hagués passat. Perquè pots tornar a casa des del Canigó, però , com pots perdre la clau cada any?! I, precisament el dia de reis! Sort que nosaltres som tant hàbils que sempre la trobem i podem celebrar el dinar feliçment tot cantant O’tannenbaum, i la resta de cançons del teu cançoner privat. Per cert, esperem que el puguem trobar com la clau. Saps de què parlem oi?

O et faràs el despistat, fent veure que no t’enteres de res però després ho saps tot? Com t’informaves tant bé amb el teu programa de la dona rossa que s’acomiadava amb “Adiós corazones” “Adiós”. I els barrets que criticaves a la senyora aquella... la reina d’Anglaterra, era per enveja de la teva col·lecció? I aquesta mania teva de pujar el volum de la tele per fer-nos callar!

I d’aquestes n’hi ha moltes més, com la manera de pelar la taronja com les tietes, no ho oblidarem i ho trobarem a faltar, per molta ràbia que et faci que ens enyorem. Plorarem i et recordarem per la gran persona i avi que has sigut.

Una abraçada forta de Roger, Anna, Guillem, Berta, Clara, Cèlia, Carlota, Daniel, Jan, petit japonès, i el teu besnét preferit Iu.

PD: Vigila les juergas amb el Torremiula i les vostres bromes!

Capítol 18: una visita part 2

(Translation)

Va arribar el cap de setmana per això i l’aniversari del Golden Gate Bridge que feia 75 de la seva construcció, vam passejar una estona per la costa però aviat ens vam buscar un lloc a la platja des d’on deien que hi havia bones vistes i vam poder veure la posta de sol i finalment els focs artificials espectaculars.

Capítol 18: Una visita part1

Va començar el dia 19 de maig, quan a les 19 i 19 va arribar l’avio de Filadèlfia que portava la meva primera visita: M. Va ser una sorpresa veure-la sortir de la rampa amb els altres passatgers, però sense maleta. Es veu que al petit aeroport de SFO els familiars i amics poden anar a recollir les maletes de l’altre gent, suposo que així és més fàcil si viatges sol i et venen a buscar.  Un cop vam tenir la maleta vam agafar el tren Alameda (A-la-mida de què?) on passaríem els dies fins que marxés.

Capítol 17: Celebracions

Hi ha una tradició japonesa que es diu Hanami. En el món occidental d'on jo vinc el coneixia com la Festa dels cirerers. Tradicionalment consisteix en anar al parc on hi ha arbres cirerers que floreixen a mitjans d'abril i fer un picnic on, segons diuen els japonesos, la gent acaba beguda amb sake i fent més d'un karaoke. A San Francisco per això va ser una mica diferent, tenien tenderetes a les dues bandes del carrer principal de Japantown, prop del centre comercial i a la plaça del centre hi havia un escenari on feien exhibicions de tradicions japoneses.

Capítol 16: A la meva mare

Pel meu 15è aniversari vaig demanar als meus pares una càmera reflex. La meva mare que estava cuinant es va girar i em va preguntar " Estàs segura? Perquè són molt cares"

Capítol 15: AV...what?

"Però exactament a què et dediques?" 

Un cop salvat tots els obstacles de la burocràcia dels Estats Units tocava començar a fer quelcom del que en diuen útil.  Haig de confessar que els primers dies no tenia massa idea de en què consistiria la meva feina. Així que els primers dies em presentava disposada a posar projectors a sales de conferències i amb poques esperances de poder tocar una taula de so. 

Capítol 14: Seguretat de números socials

"Ja tinc feina" vaig dir feliçment. Jo i tothom ens havíem fet il·lusions que per fi ho havia aconseguit. Però al cap d'una setmana la gent ja començava a estar impacient. "I com tens lo de la feina?" em deien. Resultava que havia de fer papers amb la oficina internacional perquè em donessin una carta, que havia de portar a l'oficina de seguretat social on m'adjudicarien un número, que quedaria gravat en una targeta que m'arribaria al cap d'una altra setmana, que després havia de portar a la oficina de finances de la universitat perquè poguessin omplir tres informes més tots dient que podia treballar legalment i..."Segur que no necessiteu l'imprès A-38?"* els volia preguntar. I mentre em preguntava com pot ser tant complicat tothom seguia esperant i jo patint perquè algú se li podia acabar la paciència aviat.