Capítol 19: Ara fa un any

Vaig arribar cansada d'un vol fatídic i llarg. Massa llart, tant que em va fer perdre un dia de feina. Vaig arribar un dimecres quan hauria d'haver arribat un dimarts, i dijous ja estava treballant a les 8 del matí. Divendres vaig compensar les hores perdudes aquell dimecres i dilluns i dimarts seguen en vaig sumar les últimes pel mes de juliol.
Agost va començar tranquil, sense gaire feina ni coses a fer, com si fos un agost estiuenc algun lloc de Catalunya, amb l'excepció que el temps no acompanyava. Malgrat el sol, les temperatures no pujaven dels 18 graus a casa, a fora el vent bufava amb força i la sensació era de encara més fred.
La primera setmana vaig treballar poques hores però aquell cap de setmana vaig anar a Alameda on havia d'ajudar a netejar el jardí de la casa on ens havíem quedat amb la meva amiga. Al arribar per això em van proposar d'anar a mirar un parell de "garage sale" per aviam si podia trobar alguna cosa que em faltava al pis. Vaig acabar passant tot el dia donant voltes comprant coses, una tele, una pilota de basquet, dos radiadors (un només funcionava la meitat i jo no el vaig pagar), penjadors, coberts i coses per la cuina... i tot va costar menys de 10 dollars. Després vam anar a comprar un aspirador. Al vespre feien una pel·lícula a l'aire lliure, així que em vaig vestir amb la millor roba d'hivern i vaig quedar amb uns amics per veure-la i passar l'estona (16 candles), per sort tampoc vam acabar molt tard. Diumenge vaig tenir rodatge que va durar fins dimecres, cada dia durant més de 8h d'intens treball portant coses amunt i aball. Ho havia trobat a faltar. Un parell de tardes per això em van trucar per anar a treballar, així que vaig haver de deixar-ho durant dues tardes. La tercera i última va ser perquè tenia el torn per matricular-me a les 17.45.
Les matrícules no van anar tant bé com s'esperava, m'havia tocat un dels últims dies i moltes classes ja estaven plenes, no sabria com acabaria el meu horari fins dues setmanes havent començat les classes.

NA. Han sigut unes vacances llargues, però ara ja sant tornem-hi que no ha estat res.

Hola Avi, som els néts, part de les conseqüències.

Aquelles conseqüències de la vida tant completa i feliç que has sigut capaç de tenir. Hem compartit moltes coses i entre tots hem aconseguit fer-ne una llarga llista. No les recordarem totes, que seria una altra vida, però sí volem compartir-ne algunes.

Si alguna cosa hem pogut aprendre tots de tu és que a la vida hi ha moltes coses i que cal saber preocupar-se pel que és realment important i disfrutar de la resta, encara que siguin les aigües congelades de port en què sempre exclamaves “Mmmm que bona!” Podies seure i relaxar-te a la Toutoune mentre era timotejada per un nen o una nena de 10 anys i quan demanàvem instruccions sempre responies “Donde hay capitán, no manda marinero” i bon mariner que eres amb el teu vestit blau i barret, sense pipa però amb la barba blanca, explicant contes i històries de batalletes.

I aventures, com la del Canigó, en què vas demostrar ser capaç de superar grans adversitats i vas tornar a casa com si res no hagués passat. Perquè pots tornar a casa des del Canigó, però , com pots perdre la clau cada any?! I, precisament el dia de reis! Sort que nosaltres som tant hàbils que sempre la trobem i podem celebrar el dinar feliçment tot cantant O’tannenbaum, i la resta de cançons del teu cançoner privat. Per cert, esperem que el puguem trobar com la clau. Saps de què parlem oi?

O et faràs el despistat, fent veure que no t’enteres de res però després ho saps tot? Com t’informaves tant bé amb el teu programa de la dona rossa que s’acomiadava amb “Adiós corazones” “Adiós”. I els barrets que criticaves a la senyora aquella... la reina d’Anglaterra, era per enveja de la teva col·lecció? I aquesta mania teva de pujar el volum de la tele per fer-nos callar!

I d’aquestes n’hi ha moltes més, com la manera de pelar la taronja com les tietes, no ho oblidarem i ho trobarem a faltar, per molta ràbia que et faci que ens enyorem. Plorarem i et recordarem per la gran persona i avi que has sigut.

Una abraçada forta de Roger, Anna, Guillem, Berta, Clara, Cèlia, Carlota, Daniel, Jan, petit japonès, i el teu besnét preferit Iu.

PD: Vigila les juergas amb el Torremiula i les vostres bromes!

Capítol 18: una visita part 2

(Translation)

Va arribar el cap de setmana per això i l’aniversari del Golden Gate Bridge que feia 75 de la seva construcció, vam passejar una estona per la costa però aviat ens vam buscar un lloc a la platja des d’on deien que hi havia bones vistes i vam poder veure la posta de sol i finalment els focs artificials espectaculars.

Capítol 18: Una visita part1

Va començar el dia 19 de maig, quan a les 19 i 19 va arribar l’avio de Filadèlfia que portava la meva primera visita: M. Va ser una sorpresa veure-la sortir de la rampa amb els altres passatgers, però sense maleta. Es veu que al petit aeroport de SFO els familiars i amics poden anar a recollir les maletes de l’altre gent, suposo que així és més fàcil si viatges sol i et venen a buscar.  Un cop vam tenir la maleta vam agafar el tren Alameda (A-la-mida de què?) on passaríem els dies fins que marxés.

Capítol 17: Celebracions

Hi ha una tradició japonesa que es diu Hanami. En el món occidental d'on jo vinc el coneixia com la Festa dels cirerers. Tradicionalment consisteix en anar al parc on hi ha arbres cirerers que floreixen a mitjans d'abril i fer un picnic on, segons diuen els japonesos, la gent acaba beguda amb sake i fent més d'un karaoke. A San Francisco per això va ser una mica diferent, tenien tenderetes a les dues bandes del carrer principal de Japantown, prop del centre comercial i a la plaça del centre hi havia un escenari on feien exhibicions de tradicions japoneses.

Capítol 16: A la meva mare

Pel meu 15è aniversari vaig demanar als meus pares una càmera reflex. La meva mare que estava cuinant es va girar i em va preguntar " Estàs segura? Perquè són molt cares"

Capítol 15: AV...what?

"Però exactament a què et dediques?" 

Un cop salvat tots els obstacles de la burocràcia dels Estats Units tocava començar a fer quelcom del que en diuen útil.  Haig de confessar que els primers dies no tenia massa idea de en què consistiria la meva feina. Així que els primers dies em presentava disposada a posar projectors a sales de conferències i amb poques esperances de poder tocar una taula de so.