"Ja tinc feina" vaig dir feliçment. Jo i tothom ens havíem fet il·lusions que per fi ho havia aconseguit. Però al cap d'una setmana la gent ja començava a estar impacient. "I com tens lo de la feina?" em deien. Resultava que havia de fer papers amb la oficina internacional perquè em donessin una carta, que havia de portar a l'oficina de seguretat social on m'adjudicarien un número, que quedaria gravat en una targeta que m'arribaria al cap d'una altra setmana, que després havia de portar a la oficina de finances de la universitat perquè poguessin omplir tres informes més tots dient que podia treballar legalment i..."Segur que no necessiteu l'imprès A-38?"* els volia preguntar. I mentre em preguntava com pot ser tant complicat tothom seguia esperant i jo patint perquè algú se li podia acabar la paciència aviat.
Un cop salvat tots els obstacles de la burocràcia dels Estats Units tocava començar a fer quelcom del que en diuen útil. Haig de confessar que els primers dies no tenia massa idea de en què consistiria la meva feina. Així que els primers dies em presentava disposada a posar projectors a sales de conferències i amb poques esperances de poder tocar una taula de so. 