Va arribar el cap de setmana per això i l’aniversari del Golden Gate Bridge
que feia 75 de la seva construcció, vam passejar una estona per la costa però
aviat ens vam buscar un lloc a la platja des d’on deien que hi havia bones
vistes i vam poder veure la posta de sol i finalment els focs artificials
espectaculars.
I dilluns de festa va venir, i vam aprofitar per anar a veure una mica més
enllà de San Francisco, així que agafant l’autopista des de Alameda direcció
Berckley i passat Oakland vam arribar a Sausalito, un poble que queda encarat a
San Francisco a l’altre costat de la badia. Feia un molt bon dia i per tant com
el Lloret de Catalunya, Sausalito es va omplir de turistes. Vam haver de fer un
parell de voltes abans de saber on havíem d’aparcar i el que volíem veure. Que
era San Francisco i les cases flotants. Vam aconseguir fer-ho després de dinar
i havent fet el cafè de tarda i granizat de postres vam anar trobar les cases
flotants que per sort els altres turistes no semblaven tenir-hi cap interès perquè
només s’hi veien veïns. De tornada vam parar a Tiburón, un poblet ben petit i
bonic ideal per agafar el ferri de tornada. Quedava amagat darrera l’illa
d’Angel, des d’on els immigrants d’Asia accedien a San Francisco. Vam fer més
fotografies i de seguida vam tornar a dormir a Alameda.
El cap de setmana va acabar amb una excursió familiar a la universitat de Berkley on sembla que han anat a estudiar la majoria de catalans que he conegut a la Bay Area. És una universitat enorme i bastant maca. Va valdre molt la pena.
El dia següent vam agafar el cotxe ben d’hora i després d’haver aconseguit
un mapa de carreteres vam baixar costa avall. La primera parada va ser als boscos
de Big Basin, una mica més aball de San José. No sabiem molt bé per on
anàvem i la veritat és que ens va costar força sortir del bosc. L’objectiu del
viatge per això era aconseguir fer fotos maques aprofitant el bon temps i els
paisatges que Califòrnia ofereix. Sortir
d’allà ens va costar unes 3hores però de seguida vam anar a parar a Monterey.
Jo sabia que principalment havíem d’anar a l’aquari, que seria preciós i
podriem fer fotos ben boniques amb prou paciència. No vam tenir sort per això
perquè vam arribar quan només quedava 1h per tancar i ningú ens va avisar, així
que no vam tenir gaire temps de veure res. La meva amiga va decidir que volia
fer una reclamació i, després d’enviar-nos d’una persona a una altra, una noia
ens va preguntar que voldríem a canvi, i vam acordar que tornaríem dimecres de
gratis.
Una mica més avall de Monterey, vam trobar una platja on el sol s’estava
ponent i ens vam distreure una mica més a fer fotos. Després ens vam tornar a
enfilar al cotxe i vam seguir costa avall fins la següent parada on vam poder
aconseguir les fotos excepcionals del sol fonent-se en l’horitzó.
Se’ns va fer de nit però no vam parar fins que vam trobar un motel una mica
més al sud de Hearts Caslte. Hearts era un home que va treballar en el diari
del seu pare fins aconseguir ser el director i el va expandir, va crear altres
negocis i va invertir en molts projectes d’entreteniment. Fins i tot va fer
algunes pel·lícules. Obsessionat amb Europa es va fer construir un castell immens
en mig dels seus terrenys on tenia Ranchos
amb tot d’antiguitats i peces d’art del vell continent. La visita al mateix
castell però era molt cara per la nostre
economia de crisi així que ens vam conformar amb el petit museu que hi ha just
al costat de la botiga de records. Vam comprar un parell de postals i vam
seguir contentes costa avall cap a Santa Bàrbara.
A mig camí aquell matí vam trobar un cementiri on onejaven tot de banderes
dels Estats Untis al vent que encara no havia parat de bufar. Era un cementiri
molt petit però curós ja que hi tenia de tot. Tombes més antigues 1800 i pico,
d’altres més modernes, algunes asiàtiques, algunes amb estàtues... Al final vam
veure que tota aquella varietat es devia a que era un cementiri de veterans. I
seguint cap al sud ens vam acostar a la costa on vam trobar una platja passada
una estació de tren i per segon cop a la vida vaig poder posar els peus al
pacífic! Va ser la primera vegada per la meva amiga per això.
Finalment vam arribar a Santa Bàrbara per dinar. Ens vam aturar a un Burger
King i després vam anar a veure la Mission. Llavors vaig recordar la Mission
que jo creia era de San José o al Carmel però després vaig saber que era de San
Juan Bautista i com que la de Santa Barbara la van tancar vam pensar que potser
teniem temps al tornar cap a San Francisco. Vam intentar per això anar a la
platja on se suposava que havíem de tenir la possiblitat de veure una roca
foradada, però en canvi vam acabar perdudes a la UCSB (University of California
Santa Barbara). El meu gps insistia en que girés a la dreta quan no hi havia
lloc on girar i tots els estudiants a la moda de surfero que tant caracteritza
Baja California no perdien detall. Al final ens vam quedar sense gasolina i vam
que omplir el dipòsit i tornar cap al nord era molt millor que seguir intentant
girar cap a la dreta.
Vam tornar a pujar per l’autopista que va ser molt més ràpid i amb 3h ens
vam plantar a Monterey, vam trobar un Motel al Carmel i al matí vam poder
gaudir d’un bon esmorzar abans d’anar a l’aquari. Aquest cop sí que vam poder passar-hi tantes
hores com vam voler, mirant meduses, peixos, taurons, llúdrigues, ocells i el
que se’ns presentés. Vam passar bona part del matí tancades en aquell recinte però
vam decidir intentar trobar la missió de San Juan Bautista i dinar allà. La gràcia d’aquesta missió i és una cosa que
no he oblidat mai des de que la vaig veure el primer cop ara fa uns 14 anys és
que la missió en sí es conserva bastant com el primer dia, però això si fa o no
fa és igual en totes les missions que es poden visitar, la que la fa especial
és que es troba en una plaça on en les altres cantonades hi ha edificis construïts
quan la febre d’or que també estan ben conservats. Pots veure clarament la vida
dels buscadors d’or d’ara fa segles i els carruatges i les habitacions, els
vestits i fins i tot el saló. Tot ben preservat dels pas dels anys. Així que és un capsula del temps en forma de
plaça a que dona a la falla de San Andrés en el 4rt costat.
Vam dinar en un mexicà i vaig recordar que quan vaig venir quan tenia 10
anys també vam menjar en un mexicà i amb
els meus cosins ens vam dedicar a corre al lavabo i tornar perquè el menjar era
massa picant i els pares ens havien dit que s’havia acabat tanta aigua a la
taula, suposo amb l’esperança que deixéssim de menjar tant picant si no en sabíem
perquè l’aigua en aquest país si és de l’aixeta és gratis. Però pel que recordo
els esforços van ser bastant en va.
La missió va ser la última parada abans d’arribar a Millbrae on vam passar
la nit abans que la meva visita hagués d’agafar un vol a altes hores de la
matinada de tornada a Barcelona.
NA. Segurament hi haurà una entrada més abans que torni a Barcelona, però llavors hi haurà vacances d'un mes!
2 comentaris:
Et fa res que et vinculi a una entrada al meu blog? Aixi no cal que faci crònica jo xD
Jejeje, cap problema, més publicitat gratuïta ;)
Publica un comentari a l'entrada