Capítol 16: A la meva mare

Pel meu 15è aniversari vaig demanar als meus pares una càmera reflex. La meva mare que estava cuinant es va girar i em va preguntar " Estàs segura? Perquè són molt cares"

En aquella època tot just començaven haver-hi càmeres digitals i tampoc podien fer tot el que fan avui en dia. La meva experiència en fotografia es limitava  a un crèdit variable que havia fet a l'institut i les fotos que feia amb la meva càmera compacte en els viatges familiars. Tot just podia començar a veure el que la fotografia podria arribar a ser per mi 

"Sí, crec que vull ser fotògrafa" vaig dir. Llavors va deixar el ganivet amb el que estava tallant l'enciam i es va girar, em va somriure i em va dir "Saps, he sabut des de que tenies 2 anys que series fotògrafa." jo em vaig sorprendre "Ah si?" "Si, un dia quan anàvem amb el cotxe i et vas quedar admirant des de la finestra uns llums i em vas cridar perquè mires. Et vas quedar encantada".

Aquell any vaig tenir la càmera i des de llavors he estat explorant el món de la fotografia i les seves possibilitats. Als 16 anys em van preguntar que pretenia ser de gran per triar el Batxillerat i la carrera de després. Vaig decidir que volia ser càmera, (per molt que ma mare digués que en realitat volia ser Director de Fotografia). 

I així vaig acabar estudiant el cicle formatiu, on vaig descobrir una cosa que no pensava que existís fins llavors i crec que la majoria de gent encara no entén la seva importància: la il·luminació. La primera lliçó que sempre t'expliquen és que sense llum no veus res. Sembla bàsic i una tonteria  però és increïble la quantitat de gent que arriba a oblidar aquest petit detall. Aquesta també va ser la primera lliçó que em van donar al arribar al Cinema Collective(CC). 

El CC em va servir per fer nous contactes i conèixer gent nova, sobretot estudiants de cinema que necessitaven ajuda amb els seus projectes i exercicis per classe. Vaig tenir la sort que ben aviat vaig poder participar en alguns d'aquests rodatges, sempre responent que si a cada trucada si les classes i la feina m'ho permetien. Treballant llargues hores als caps de setmana va acabar tenint la seva recompensa.

El cap de setmana passat vaig tenir la oportunitat de treballar amb un grup d'estudiants de màster. El projecte consistia en rodar una escena en pel·lícula i els ajudaria un Director de Fotografia(DP) professional! Tot això ho vaig saber dissabte després d'haver passat 4hores ajudant a muntar el set, vaig tenir poc temps de treballar amb el DP perquè em van demanar si podia anar a ajudar a un altre noi que necessitava un auxiliar de càmera, que va acabar molt content amb la meva feina i es va quedar amb el meu número de telèfon per si necessitava gent en un altre rodatge. Llavors diumenge vam tenir el dia de rodatge. No hi havia gaires elèctrics així que vam tenir molta més feina que normalment, però per mi era molt millor estar pujant i baixant d'escales i retocar llums cada dos minuts que estar asseguda mirant com actuaven (que també és una part que m'agrada molt). En un moment que jo estava treballant amb una bandera em va venir el DP i em va dir "Estàs fent una molt bona feina". Al cap del dia, quan ja ho havíem recollit tot el grup em va demanar si voldria tornar a participar en el pròxim rodatge, es van quedar amb el meu número. Però la millor part no havia arribat encara, perquè quan vaig anar a dir adéu al DP em va dir que havia estat un plaer treballar amb mi, li vaig dir que més ho havia sigut per mi, sobretot per haver tingut l'oportunitat de treballar amb un professional i va semblar quedar content. De camí a casa vaig rebre un missatge del noi que m'havia demanat de participar en primer lloc, deia que tothom havia quedat molt impressionat amb mi i que estaven molt contents de que pogués treballar el pròxim rodatge. Li vaig dir que era un plaer per mi, que m'ho passava molt bé. Llavors quina va ser la meva sorpresa quan em va contestar dient que la directora li havia agradat molt treballar amb mi i havia quedat molt impressionada perquè feia tota la feina sempre amb un somriure. Llavors vaig recordar les lliçons de la meva mare que sempre havia d'intentar somriure i ser amable encara que estigués molt cansada o avorrida. Jo ni n'era conscient que ho estava fent, suposo que és fàcil somriure quan t'ho estàs passant bé.

A la meva mare que hi ha sigut des del principi i a cada pas que faig més a prop del meu somni. Per tot el que m'has donat i tot el que m'has ensenyat, gràcies.