Capítol 22: Accions i gràcies

(Translation)

I llavors va arribar la setmana de "vacances" per acció de gràcies. Els primers tres dies els vaig passar treballant. Vam fer una mena de tallers en que els vaig haver d'explicar la part d'il·luminació que havien de saber per tal d'oferir el servei que el nostre departament se suposava que havia d'oferir encara que jo no hi fos. El segon dia vam fer un taller de so i per tant tots vam portar els nostres instruments i vam fer una mica d'improvització, també vam tocar una de les meves cançons i una d'un company que també composa.
En l'últim dia vaig estar treballant d'elèctric recol·locant llums i millorant-ho tot.

Llavors dijous de Thanksgiving va arribar. Una companya de classe em va convidar a casa seva a celebrar-ho amb ells. En acceptar la invitació ja m'havien avisat que seria molt casual (pijames i xandalls) així que quan aquell mateix matí quan em van demanar si podia arribar cap a quars de 3 vaig dir que cap problema perquè no m'hauria ni de canviar.
Tot i les advertències que la família era un tant especial a mi no em va semblar que el sopar fos gaire diferent que qualsevol sopar familiar. Hi va haver abundància de bon menjar, converses sobre Catalunya i el que ens espera als catalans, alcohol per tothom, i acabar amb una partida de cartes i tabú.
Després ens vam repartir i els més joves vam anar a dalt a tocar la guitarra i vam acabar parlant fins les 23.00. Com que jo conduïa i San Francisco quedava a una hora, tots vam estar d'acord que seria millor quedar-me a passar la nit. Així que vam veure una pel·lícula i vam acabar anant a dormir a quars de 2
L'endemà ens vam llevar tard i vam anar encara més tard a esmorzar a un d'aquests llocs entre bars i cafeteries típics americans. Vam anar jo i la meva amiga i va venir després un amic nostre acompanyar-nos.
De la mateixa manera que la nit anterior de sobte s'havien fet les 23:00; aquell matí de sobte es van fer les 14:00 i havia de tornar a San Francisco.
Cap a quars de 17 Vaig quedar amb uns amics per anar a veure come encenien l'arbre de Nadal a Union Square. Jo pensava (sense haver-ho consultat enlloc) que seria una celebració llarga amb música, i llumetes i motles coses, però va resultar ser un recital de gent que no sabia ni qui eren i il·luminar l'arbre de cop en mig segon. Vam fer les 4 fotos tontes, i vam acabar anant a prendre algo. Estranyament anava amb la meva amiga catalana i vam ser les dues que vam fer la estranya combinació de patates fregides amb batut. Ens vam quedar xerrant fins a quars de 22 que cadascú va tornar a casa seva.

La setmana següent van començar els assajos generals de Lorenzaccio que van durar 3 dies i aquell dijous van tenir la preestrena i vam estrenar divendres. Així va començar una setmana més de classes, teatre i feina sense gaire temps per res. Duraria dues setmanes, a més d'altres coses que anaven en paral·lel. Dissabte per això vaig poder anar a una festa que feia molts mesos que no sortia i vam tenir karaoke i diversió per hores. Vam anar una part de la companyia tot i que la majoria teniem obra diumenge.

Normalment acabaria el blog aquí, però aquesta setmana se m'ha ocorregut un pensament que crec que mereix ser compartit. He convertit aquest blog en un diari de viatge on comparteixo experiències i detalls per tota aquella gent amb qui no puc estar i per aquella gent que simplement té curiositat de saber com passen les coses a l'altre banda de l'oceà.
Des que vaig arribar han passat una sèrie d'esdeveniments que m'agrada pensar, han sigut importants per la vida de qualsevol català. Per esmentar-ne tres exemples, la manifestació el dia nacional amb un milió i mig de catalans, les conseqüents eleccions i l'atac a l'escola en català (ara i sempre) per part del ministre Wert. Tot i el meu estres general per altres circumstàncies crec a nivell personal i després d'haver-hi pensat uns dies, que és molt difícil per els catalans que som aquí, sobretot els de primera generació emigrats. És molt difícil per mi veure la lluita que esta patint el meu país que tants anys porto esperant i no poder-ne ser part, és complicat que només pugui comunicar-me per l'internet, i signar peticions a través de xarxes socials, i per això en dono les gràcies. Però el que és més difícil de tot és la incomprenció; tenir amics que m'envolten i que no tenen ni idea del que està passant, de la importància, perquè simplement només em senten parlar a mi, simplement no  els afecta a les seves vides, i els d'allà que no han sigut mai fora i no han pogut experimentar res així. Crec que hi ha poca gent que hagi pogut tenir aquestes circumstàncies i poca gent que ho pugui entendre, ni jo mateixa vaig entendre fins a quin punt em podia afectar fins que vaig tenir un moment per parar a pensar-ho. Però tot i la distància no deixaré de lluitar perquè en el meu país es visqui millor.
Ja està només volia deixar-ne constància ja que crec que la situació és prou excepcional.

TBC

N.A. no oblideu de seguir setmana a setmana fif7.blogspot.com i potser tindrem un capítol per Nadal!