Capítol 15: AV...what?

"Però exactament a què et dediques?" 

Un cop salvat tots els obstacles de la burocràcia dels Estats Units tocava començar a fer quelcom del que en diuen útil.  Haig de confessar que els primers dies no tenia massa idea de en què consistiria la meva feina. Així que els primers dies em presentava disposada a posar projectors a sales de conferències i amb poques esperances de poder tocar una taula de so. 

Tres setmanes més tard però, ja vaig entendre que la meva feina es podia d'escriure més com un tècnic de llum i so que la d'un audiovisual. Els meus torns sempre eren els últims del dia, els que coincidien amb concerts, festivals i altres espectacles que sovint requerien d'algú que controlés la il·luminació. Un dels primers esdeveniments que vaig fer va ser un "Fashion show" que era com un concurs de talent que havia organitzat la Black Student Union. 

Un divendres vam organitzar "Noise Complain" que era com una discoteca organitzada a la cafeteria. Aquest va ser el més divertit, perquè evidentment a la cafeteria no hi ha llums de colors, ni làzers ni res està preparat per això, així que ho vam haver de muntar des de zero. Jo m'havia d'enfilar a una bastida per posar-hi els llums, no era gaire alt, però no teniem cap corda ni arnès de seguretat, per sort tenia pràctica enfilant-me a llocs i aguantar-me sense necessitar les mans. Ara bé tot això ho vam tenir desmuntat i guardat a quars de 4 de la matinada i jo estava baldada i només volia anar a casa per descansar. Per sort una amiga que vivia al campus em va acollir a casa seva i vaig acabar dormint poc, suposo que per totes les begudes energètiques amb que ens havien mantingut desperts tota la nit.

El pitjor concert en que vaig treballar per això va ser un divendres en que va venir un grup que se suposava que era famós. La universitat té una cafeteria amb un racó no hi ha un triangle que en diuen escenari de 5 metres quadrats màxim on hi han de posar grups de debò. A 8 metres de l'escenari al costat d'una columna és on hi va la taula de só i de llums i en aquest espai que deu fer el doble d'ample s'hi van ficar com 500 persones per sentir al maleït grup.

La cosa va començar tranquil·la més o menys. Jo havia tingut l'experiència prèvia de dos altres ocasions en que allò estava buit i mort i els artistes havien marxat frustrats. Però aquell dia hi havia molta més gent. Les taules que normalment ocupaven aquell espai havien desaparegut i hi havia seguretat per tot arreu. "Que esperen molta gent?" vaig preguntar, si ho hagués sabut... 

Amb els primers grups la gent es va anar emocionant. Com tenien estils diferents jo vaig poder treballar més amb els llums i experimentar més amb la taula que no havia tingut oportunitat fins llavors. Així que estava de molt bon humor quan va arribar el tercer i "famós" grup. Cada cop hi havia més gent que no hi cabien, donaven cops a les taules de so i llums. Va arribar un moment que mentre el meu company estava amb el grup a l'escenari connectant l'equip, jo era a rera les taules amb un peu a la cadira al costat empenyent contra la gent i procurar que no ens aixafessin contra la paret del darrera. Però la cosa va anar de malament en pitjor. I a mig concert els músics es van queixar que no se sentien. "Algú deu haver trepitjat el cable i deu haver desconnectat un dels seus altaveus" Vaig mirar a la multitud, vaig empassar saliva i vaig preguntar "Vols que vagi a connectar-lo?" Sense aixecar els ulls de la taula de so va assentir amb el cap. Vaig fer el cor fort, vaig posar les llums que canviessin regularment a un ritme que podia semblar adequat i em vaig ficar dins d'aquella marea. La gent estava mig drogada de la calor i alcohol. Tots suats es movien a un ritme que no se d'on el treien però no era el de la música. Vaig arribar a l'escenari amb grans esforços i vaig veure el problema. La gent es llençava al mini escenari que feia dos pams d'alt i queia sobre el nostre material. Dos dels organitzadors del concert estaven fent de barrera perquè la gent no caigués sobre l'altre altaveu. Vaig trobar el cable que estava desconnectat per tot arreu i fins i tot havien trepitjat i doblegat l'endoll. Així que ho vaig connectar tot tant ràpid com vam poder. Vaig empènyer la gent fora de l'escenari i vaig mirar aviam si podia tornar al meu racó darrera la taula de llums on almenys podia respirar, però en qüestió de 5 min 3 persones havien tornat a desconnectar el cable trepitjant-lo. Així que em vaig haver de quedar la resta del concert empenyent borratxos fora de l'escenari, amb la gent grapejant-me i caient a sobre tot per protegir el material. 

Al final per sort, vaig sobreviure l'experiència i com cada nit, algú va venir a dir-me que havia fet una bona feina, i jo vaig somriure donant les gràcies. Almenys em quedava el cap de setmana per recuperar-me i no tornaria a treballar fins dimarts.

TBC

N.A: Primer donar-vos les gràcies per les felicitacions i el suport que m'heu donat. Aquí teniu un parell de vídeos del dos espectacles que vam fer.