Reflexió

(In English, is not exacly the same)

Aquesta entrada no és un capítol de la meva vida. És només una reflexió personal sobre esdeveniments i reaccions socials.

Volia parlar no dels atemptats sinó de com ha reaccionat la gent al meu voltant. Jo només tinc accés a una part de la gent que viu en aquest món, utilitzo xarxes socials com facebook i twitter, a més de imgur. Tant a facebook com a twitter segueixo als meus amics, gent que conec, i mitjans de comunicació. En canvi, a imgur, veig imatges i comentaris de gent que no conec d’arreu del món. Vull que tingueu això en compte en el meu discurs.

He viscut tot aquest rebombori amb una distància estranya que em desagrada. Me’n vaig enterar que havien començat els atacs a Paris perquè estava parlant amb una persona que viu allà. Em va dir “S’ha tornat a liar a Paris, 18 morts” jo vaig preguntar que havia passat. Mentre m’ho explicava vaig preguntar si era EI i em va contestar que ho dubtava. Jo al teatre, estava en mig d’una obra, no podia estar al mòbil. Es va despedir amb un “ui ara 30, vaig a dormir que no m’aguanto”. Em vaig quedar molt inquieta amb el tema. Quedaven només un parell d’escenes i cap a les 22:30 vam acabar. De camí  cap a  casa seguia les noticies pel twitter. Anava pensant això és horrorós, mentre mirava a la gent del metro, intentava escoltar converses per si algú en parlava però no. Vaig mirar de reüll els mòbils de l’altre gent per saber si ho estaven seguint com jo, però res... Res de res... Quan vaig arribar a casa, poc abans de mitjanit no sabia si anar a dormir o seguir mirant el que passava, que em tocava fer? I aquí crec que va ser el meu primer sentiment de responsabilitat, de que havia de dir algo, fer algo... Vaig escriure un tuit. El meu cor, la meva solidaritat, tots amb paris. Seria prou? S’entenia? Vaig anar a dormir.

En llevar-me, moltes més notícies: EI s’havia fet responsables dels atemptats, les fronteres estaven amb controls policials, nombres de morts definits..... I la gent va començar a canviar la seva foto de perfil al facebook. Entre tot aquest enrenou de tuits i facebook vaig voler saber que en deia Imgur de tot això per la manera com tenen de funcionar com a comunitat. Gran sorpresa quan algú va penjar una foto de l’atemptat a Beirut. Ho sabíeu que hi havia hagut un atemptat dijous a Beirut???? Em vaig sentir malament, quasi culpable per no haver-me’n enterat.

Aquell matí vaig entendre de sobte el que la meva mare m’havia explicat ja fa molts anys. Quan era petita i parlàvem de la guerra del golf, Palestina i l’Afganistan (crec) ma mare va mencionar que un dia tot allò ens tocaria. Que la guerra passaria les fronteres a Europa, estem massa a prop. Jo, llavors no ho entenia gaire, però ja està ben clar. Heu d’entendre que els últims 4 anys els he passat en un país que viu aïllat del mon. Tots els problemes els queden físicament lluny. Però ara, tot just fa poc que he aterrat i la guerra esta a la cantonada de casa. A mi, em fa por, però vull que entengueu la meva por. No és una por que reacciona contra de ningú, no crec que el govern d’aquí o d’allà em pugui fer sentir més segura, els governs són inútils i no estan per protegir el poble, tampoc ho son els exèrcits. Tampoc em fan por els musulmans i no entraré en absurditats de dir el contrari. El que em fa por és que em sento indefensa, i no crec que sigui res que ningú pugui canviar. El que em fa por és pel que va sentir la noia que va sobreviure fent-se la morta: són gent qualsevol, imprevisible, esporàdic. No porten cap senyal i encara que el portessin no tinc ganes de cridar-li a ningú com ha de fer les coses, però no em matis la gent que m’importa. Això és el que em fa por. Que la persona que estava massa cansada i se’n va anar a dormir podria haver estat al club, a la terrassa, al camp de futbol i podria no haver-la tornat a veure mai. És una por envers un fantasma que ningú sembla poder aturar. M’és absolutament igual qui l’hagi creat, m’és absolutament igual com poden reaccionar els estats per aturar-lo. Vull saber que faig jo, o tu, o el veí per no ser les pròximes víctimes.

Un amic dels Estats Units em va preguntar com ho estava visquent des d’aquí. Li vaig dir que d’una manera estranya perquè la gent no en parlava pel carrer. Al teatre cap dels 15 actors en va dir res que jo pogués sentir, ni al metro, ni al carrer... Ara bé el meu facebook de Catalans a Londres anava ple de discussions, d’articles, de trobades per fer vetlles... I jo em preguntava, i amb tot això on és Beirut. Em va agafar ràbia. Ràbia contra tots aquells que es canvien el perfil del facebook amb una bandera francesa. Ràbia per tots els tuits que encara parlen de París. I vull cridar “I Beirut?????” Sabeu on hi ha gairebé tantes imatges de gats, bromes, atemptats de Paris i a Beirut? A imgur. Des d’on em van passar un link a l’article de la BBC sobre Beirut, on hi ha imatges de l’home que es va llançar sobre l’assaltant morint en l’acte però salvant més vides.  

Algú per facebook va dir que moren milers de nens de gana a l’Africa. Una amiga em va dir que mor molta gent a la guerra de Síria. Sí, mor molta gent al món això ja ho sé, però les circumstàncies no son les mateixes per tothom i fem el que podem amb el que ens donen. Que mori altre gent pel món no treu que jo pateixi perquè em treguin els meus en un atemptat sobtat. I no se que fer però no podem oblidar, ni Paris ni Beirut ni Síria ni el que vingui després. Algo haurem de fer...