(In English, is not exacly the same)
Aquesta entrada
no és un capítol de la meva vida. És només una reflexió personal sobre
esdeveniments i reaccions socials.
Volia parlar no
dels atemptats sinó de com ha reaccionat la gent al meu voltant. Jo només tinc accés
a una part de la gent que viu en aquest món, utilitzo xarxes socials com
facebook i twitter, a més de imgur. Tant a facebook com a twitter segueixo als meus
amics, gent que conec, i mitjans de comunicació. En canvi, a imgur, veig
imatges i comentaris de gent que no conec d’arreu del món. Vull que tingueu
això en compte en el meu discurs.
He viscut tot
aquest rebombori amb una distància estranya que em desagrada. Me’n vaig enterar
que havien començat els atacs a Paris perquè estava parlant amb una persona que
viu allà. Em va dir “S’ha tornat a liar a Paris, 18 morts” jo vaig preguntar
que havia passat. Mentre m’ho explicava vaig preguntar si era EI i em va
contestar que ho dubtava. Jo al teatre, estava en mig d’una obra, no podia
estar al mòbil. Es va despedir amb un “ui ara 30, vaig a dormir que no m’aguanto”.
Em vaig quedar molt inquieta amb el tema. Quedaven només un parell d’escenes i
cap a les 22:30 vam acabar. De camí cap
a casa seguia les noticies pel twitter.
Anava pensant això és horrorós, mentre mirava a la gent del metro, intentava
escoltar converses per si algú en parlava però no. Vaig mirar de reüll els mòbils
de l’altre gent per saber si ho estaven seguint com jo, però res... Res de
res... Quan vaig arribar a casa, poc abans de mitjanit no sabia si anar a
dormir o seguir mirant el que passava, que em tocava fer? I aquí crec que va
ser el meu primer sentiment de responsabilitat, de que havia de dir algo, fer algo...
Vaig escriure un tuit. El meu cor, la meva solidaritat, tots amb paris. Seria
prou? S’entenia? Vaig anar a dormir.
En llevar-me,
moltes més notícies: EI s’havia fet responsables dels atemptats, les fronteres
estaven amb controls policials, nombres de morts definits..... I la gent va
començar a canviar la seva foto de perfil al facebook. Entre tot aquest enrenou
de tuits i facebook vaig voler saber que en deia Imgur de tot això per la
manera com tenen de funcionar com a comunitat. Gran sorpresa quan algú va
penjar una foto de l’atemptat a Beirut. Ho sabíeu que hi havia hagut un
atemptat dijous a Beirut???? Em vaig sentir malament, quasi culpable per no
haver-me’n enterat.
Aquell matí vaig
entendre de sobte el que la meva mare m’havia explicat ja fa molts anys. Quan
era petita i parlàvem de la guerra del golf, Palestina i l’Afganistan (crec) ma
mare va mencionar que un dia tot allò ens tocaria. Que la guerra passaria les
fronteres a Europa, estem massa a prop. Jo, llavors no ho entenia gaire, però
ja està ben clar. Heu d’entendre que els últims 4 anys els he passat en un país
que viu aïllat del mon. Tots els problemes els queden físicament lluny. Però
ara, tot just fa poc que he aterrat i la guerra esta a la cantonada de casa. A
mi, em fa por, però vull que entengueu la meva por. No és una por que reacciona
contra de ningú, no crec que el govern d’aquí o d’allà em pugui fer sentir més
segura, els governs són inútils i no estan per protegir el poble, tampoc ho son
els exèrcits. Tampoc em fan por els musulmans i no entraré en absurditats de
dir el contrari. El que em fa por és que em sento indefensa, i no crec que
sigui res que ningú pugui canviar. El que em fa por és pel que va sentir la
noia que va sobreviure fent-se la morta: són gent qualsevol, imprevisible,
esporàdic. No porten cap senyal i encara que el portessin no tinc ganes de
cridar-li a ningú com ha de fer les coses, però no em matis la gent que m’importa.
Això és el que em fa por. Que la persona que estava massa cansada i se’n va
anar a dormir podria haver estat al club, a la terrassa, al camp de futbol i
podria no haver-la tornat a veure mai. És una por envers un fantasma que ningú
sembla poder aturar. M’és absolutament igual qui l’hagi creat, m’és
absolutament igual com poden reaccionar els estats per aturar-lo. Vull saber
que faig jo, o tu, o el veí per no ser les pròximes víctimes.
Un amic dels
Estats Units em va preguntar com ho estava visquent des d’aquí. Li vaig dir que
d’una manera estranya perquè la gent no en parlava pel carrer. Al teatre cap
dels 15 actors en va dir res que jo pogués sentir, ni al metro, ni al carrer...
Ara bé el meu facebook de Catalans a Londres anava ple de discussions, d’articles,
de trobades per fer vetlles... I jo em preguntava, i amb tot això on és Beirut.
Em va agafar ràbia. Ràbia contra tots aquells que es canvien el perfil del
facebook amb una bandera francesa. Ràbia per tots els tuits que encara parlen
de París. I vull cridar “I Beirut?????” Sabeu on hi ha gairebé tantes imatges
de gats, bromes, atemptats de Paris i a Beirut? A imgur. Des d’on em van passar
un link a l’article de la BBC sobre Beirut, on hi ha imatges de l’home que es
va llançar sobre l’assaltant morint en l’acte però salvant més vides.
Algú per facebook
va dir que moren milers de nens de gana a l’Africa. Una amiga em va dir que mor
molta gent a la guerra de Síria. Sí, mor molta gent al món això ja ho sé, però
les circumstàncies no son les mateixes per tothom i fem el que podem amb el que
ens donen. Que mori altre gent pel món no treu que jo pateixi perquè em treguin
els meus en un atemptat sobtat. I no se que fer però no podem oblidar, ni Paris
ni Beirut ni Síria ni el que vingui després. Algo haurem de fer...
3 comentaris:
Molt d'acord; és molt semblant al què jo estava pensant mentre veia ara fa una mica el telenotícies
Jo també hi estic d'acord, però amb un matís: Sí que hi ha coses que es poden fer. I cap d'elles és, a parer meu, augmentar l'acció policial ni mililtar. L'única mesura que em sembla que pot ser efectiva és treballar per disminuir les diferències socioeconòmiques al món. Cap més.
I una segona reflexió: Parlem menys de Beirut perquè ens cau més lluny. Sempre ens afectaran més els esdeveniments que tenim més a prop; però això no ho veig dolent. El que sí ens hauria de preocupar de l'atemptat de Beirut és la responsabilitat que els nostres governs i elits hi tenen.Que sospito que no és poca, tot i que no tinc prou informació ni, evidentment, proves.
Però ànims, que ens en podem sortir!
m
Publica un comentari a l'entrada