Capitol 4: Orientation week

La sensació era d’estar en un congrés. Tota la gent per allà amb etiquetes d’identificació, tots venint de països diferents, carpetes, bolis…i hores de conferències, asseguts en aquells teatres enormes, com sales de conferències, prenent notes, escoltant presentacions…Buf!

Quan podies sorties un rato i potser et trobaves algú “Hola, com et dius?” “D’on vens?” “Per quan de temps et quedaràs?” Semblaven les converses aquelles que havia tingut en el bar el dia anterior. 

Com no, vaig poder comprovar que tot estava ple de japonesos, xinesos i coreans;  i per tant la primera persona que em va preguntar d’on era va ser una japonesa. Més tard vaig poder comprovar que com no, tenia una amiga que havia vingut des de la mateixa universitat japonesa, encara que no s’havien conegut abans, tres dies després, encara no s’havien separat…Almenys intentaven parlar anglès quan jo era davant.

Dilluns: El primer dia va ser el més llarg i estressant de tots, ens van posar tots dins la sala de conferències i ens van començar a explicar, que on viure, on comprar, els noms dels bancs que existien i quines companyies telefòniques eren les pitjors. 

“Qui té una targeta de prepagament?” Vaig aixecar la mà. “Mala elecció” “Qui té T-Mobile” Vaig mantenir la mà aixecada “Encara pitjor” Resultava que en la seva opinió aquesta era la opció més cara. No se que dir-vos…

Després mentre dinàvem hi havia una fira amb estands dels bancs i companyies de telèfon on podies buscar informació o simplement registrar-t’hi. Vaig aprofitar per parlar amb els bancs ja que ja tenia resolt el tema del telèfon. Les preguntes més importants: “Quan em costarà tenir un compte en el seu banc?” “I una targeta de crèdit?” “Us cal un número de seguretat social?” Vaig trobar un banc que la resposta a les dues primeres era res, i la segona no. A més em donaven una bona oferta per les transferències internacionals si tenia un compte al meu país amb ells també, lo que em solucionava els problemes que tenia amb els bancs a casa. Dos ocells, un tret.

Després vam tenir més conferencies on els estudiants responien a preguntes sobre el funcionament de les classes i després ho feien professors. Llavors va ser quan em va entrar un atac de pànic al enterar-me que ja hauria m’hauria d’haver registrat per les classes que volia fer aquell semestre. Em van recomanar que anés al Advising Center (AC), un lloc que vaig acabar visitant bastant sovint aquella setmana. Vaig fer tard i ja estava tancat. Quin remei...

Per la nit vaig descobrir que m’havia de registrar per fer un altre examen de nivell!! Ens havien dit que l'havíem de fer però no que ens havíem de registrar ni que, evidentment, pagar. 

Així doncs l’endemà, dimarts, va començar amb un examen de nivell per estudiants multilingües. Va ser bastant fàcil i va anar molt millor que el EPT que havia fet aquell dissabte.

Després de dinar vam anar a que ens expliquessin que vol dir tenir una visa F-1, els drets, els deures, etc. Aquí el sistema funciona pel teu estatus. Aquest estatus l’has de mantenir i depèn del permís que tens per viure a la regió. Jo al tenir una F-1 el meu estatus era d’estudiant per més de 1 any i el meu estatus demanava que havia d’estar registrada a 12 unitats (4 classes) i mantenir una mitjana de més de un 2.0 del GAP (Graduation Academic Program). O_O però jo no tenia assignatures i encara no havia tingut temps d’anar al AC! Així que mentre un cop van veure que el meu passaport estava en condicions i vam quedar per la setmana següent per la qüestió del i20 (recordem que encara anava amb la copia) vaig aprofitar per anar al AC, amb una noia de Barcelona que m’havia trobat per allà. Bien! Al AC em van dir que el dia següent m’ajudarien amb els problemes de les assignatures al Academic Advising. Així que vaig tornar a les conferències del congrés internacional, on tocava el tema del número de Seguretat social. 

Aquest és un número que et donen a la primera feina i et serveix perquè el govern o l’estat, encara no ho tinc clar, et tingui registrat i sàpiguen sempre que fas. Te’l poden demanar per comprar coses, per llogar-te un pis, o pel que vulguin, encara que no és obligatori per els F-1 tenir-lo si no treballes.

Dimecres, va ser el dia que havia de pagar per tenir Academic Advising, però com a mínim tenia un dinar gratuït, o això em pensava jo... Primer havíem de fer el check-in i ens donaven una altra carpeta i un subrallador i un llapis i una pila de paperots, llavors dins de seminaris ens van explicar quines assignatures recomenàven que agaféssim. Anglès i mates eren obligatoris. Ens van donar també el resultat de l'examen de mates que tant malament havia anat vaig acabar al grup més baix. Cap problema això ajudaria a mantenir el nivell de 2.0 pel GAP. Després ens van fer pujar a on hi havia hagut la fira de bancs i mòbils el primer dia i registrar-nos per les classes. Algunes eren especials per nosaltres altres encara quedaven espais per apuntar-s’hi, vaig acabar amb Mates, anglès, història i antropologia. Tenia assignatures només dilluns, dimecres i divendres, amb una hora per dinar entre mig. Bastant bo. Desprès vam voler dinar però va resultar que el dinar era un cupó que podies gastar on volguessis del campus. Després cap a casa, on em vaig poder connectar una mica més d’hora i alguns van estar contents de veure’m.

Dijous, va començar amb més consell acadèmic ja que havien arribat els resultats dels exàmens per multilingües. Va resultar que havia de fer una classe d’angles d’un nivell més alt del que m’havia inscrit, i això em deixava un forat on tenia l’altre classe i m’ocupava les tardes. Així que vaig anar al AC a veure el meu conseller i a mirar que hi podíem fer. Ho vam poder arreglar agafant música al forat que havia deixat anglès i així ja feia unitats que necessitava per graduar-me. 

Aquell dia era pels clubs, que aquí en diuen organitzacions d’estudiants. N’hi ha d’esports, arts, religió, ciències, tot el que puguis imaginar, perquè si encara no existeix el pots crear tu. Va ser llavors quan vaig descobrir que el gimnàs era gratuït, i hi havia una piscina! Tot semblava tant perfecte... A més a la plaça del campus donaven pizza i hot dogs i galetes i pomes gratis! Evidentment això va ser el meu dinar. També em vaig aconseguir una bossa amb més subralladors i bolis i més paperots.

Vaig tornar a casa per deixar les coses i després vaig anar al centre on m’havia de trobar amb uns amics. Als amics no els vaig trobar i com que m’havia de quedar al centre desprès de dues hores de buscar-los i trucar-los vaig decidir que aniria al cine (a bloomindales). Evidentment era caríssim, però vaig estar entretinguda durant 2 hores i després hi havia una festa a Mission i per això m’havia hagut de quedar pel centre. La festa vaig poder conèixer a més internacionals. Després a la tornada va ser el primer dia que vaig veure el poble de nit, sort que tothom estava d’acord en que era un veïnat segur.

Divendres ja no hi havia universitat. Em vaig llevar amb boira i va ser un dia avorrit.

Dissabte en canvi va ser molt entretingut. Vaig quedar amb una amiga i vam anar a un museu experimental amb uns amics seus, eren americans! Bé un era de Toronto però serveix pel mateix. Després vam veure un duel literari estupendu i vam anar a sopar a una pizzeria. La nit va acabar a un club de encara no se on. Per sort em van poder portar a casa en cotxe!

Diumenge tenia pinta de ser un divendres, ja que em vaig llevar amb boira, però va millorar i va acabar sent un bon dia, tot i que no vaig fer res especial.

TBC

N.A: Aquesta és la versió bona, ho sento els que rebeu el email que el debeu haver rebut doble. També aprofito el missatge per explicar-vos que si voleu podeu ampliar les imatges clicant a sobre. Tots els comentaris són benvinguts i gràcies a tots els que llegiu i us interessa!