Bon Nadal i Feliç 2013

Per tots els moments que hem viscut i els que vindran, ara toca celebrar...

For all these moments we shared and for the ones to come now is time to celebrate [Merry Christmas and Happy New Year]

Capítol 22: Accions i gràcies

(Translation)

I llavors va arribar la setmana de "vacances" per acció de gràcies. Els primers tres dies els vaig passar treballant. Vam fer una mena de tallers en que els vaig haver d'explicar la part d'il·luminació que havien de saber per tal d'oferir el servei que el nostre departament se suposava que havia d'oferir encara que jo no hi fos. El segon dia vam fer un taller de so i per tant tots vam portar els nostres instruments i vam fer una mica d'improvització, també vam tocar una de les meves cançons i una d'un company que també composa.
En l'últim dia vaig estar treballant d'elèctric recol·locant llums i millorant-ho tot.

Capítol 21: Tot depèn de l'elecció

(Translation)
Les eleccions per president aquí als Estats Units em van agafar una mica per sorpresa. La veritat és que estava tant pendent de manifestacions i declaracions d'independència de l'altre banda de l'Atlàntic que de sobte em vaig trobar en la setmana de les eleccions. Com a immigrant tampoc podia votar així que tampoc hi vaig parar massa atenció, però algunes coses sí que em vaig fixar.

"Watch the world come alive tonight"

Capítol 20: Conseqüències de la diada

(Translation)
Era dilluns al vespre i jo estava emocionada amb les expectatives per la possible manifestació multitudinària el dia següent. Dimarts 11 de setembre pel matí em vaig llevar d'hora per classe i no vaig poder llegir els diaris fins al migdia. Però llavors les coses ja estaven molt animades i ja havien anunciat les primeres xifres amb més d'un milió de participants. Jo em vaig girar emocionada per explicar algú que el meu país per fi coincidia amb la meva opinió de que havíem de ser lliures. Era un gran moment però no hi havia ningú que compartís i entengués el que allò significava. Tenia ganes que fos dissabte i poder trobar-me amb els altres catalans, celebrar la diada i que per fi algú et mirés i compartir l'emoció de les possibilitats de les conseqüències d'un moment com aquell.

Un dia al Hornet

Hornet

 Fa uns dies vaig anar a Alameda. Em van convidar a veure un portavions que tenen allà guardat que va participar en la segona guerra mundial. Ens van explicar com era un dia de feina al Hornet. Després a baix ens van explicar com havien anat a buscar Neil Armstrong. Va ser el dia després de la trista notícia que havia mort, casualitats de la vida. 

Aquí us deixo unes fotos amb mini descripcions.

Capítol 19: Ara fa un any

Vaig arribar cansada d'un vol fatídic i llarg. Massa llart, tant que em va fer perdre un dia de feina. Vaig arribar un dimecres quan hauria d'haver arribat un dimarts, i dijous ja estava treballant a les 8 del matí. Divendres vaig compensar les hores perdudes aquell dimecres i dilluns i dimarts seguen en vaig sumar les últimes pel mes de juliol.
Agost va començar tranquil, sense gaire feina ni coses a fer, com si fos un agost estiuenc algun lloc de Catalunya, amb l'excepció que el temps no acompanyava. Malgrat el sol, les temperatures no pujaven dels 18 graus a casa, a fora el vent bufava amb força i la sensació era de encara més fred.
La primera setmana vaig treballar poques hores però aquell cap de setmana vaig anar a Alameda on havia d'ajudar a netejar el jardí de la casa on ens havíem quedat amb la meva amiga. Al arribar per això em van proposar d'anar a mirar un parell de "garage sale" per aviam si podia trobar alguna cosa que em faltava al pis. Vaig acabar passant tot el dia donant voltes comprant coses, una tele, una pilota de basquet, dos radiadors (un només funcionava la meitat i jo no el vaig pagar), penjadors, coberts i coses per la cuina... i tot va costar menys de 10 dollars. Després vam anar a comprar un aspirador. Al vespre feien una pel·lícula a l'aire lliure, així que em vaig vestir amb la millor roba d'hivern i vaig quedar amb uns amics per veure-la i passar l'estona (16 candles), per sort tampoc vam acabar molt tard. Diumenge vaig tenir rodatge que va durar fins dimecres, cada dia durant més de 8h d'intens treball portant coses amunt i aball. Ho havia trobat a faltar. Un parell de tardes per això em van trucar per anar a treballar, així que vaig haver de deixar-ho durant dues tardes. La tercera i última va ser perquè tenia el torn per matricular-me a les 17.45.
Les matrícules no van anar tant bé com s'esperava, m'havia tocat un dels últims dies i moltes classes ja estaven plenes, no sabria com acabaria el meu horari fins dues setmanes havent començat les classes.

NA. Han sigut unes vacances llargues, però ara ja sant tornem-hi que no ha estat res.

Hola Avi, som els néts, part de les conseqüències.

Aquelles conseqüències de la vida tant completa i feliç que has sigut capaç de tenir. Hem compartit moltes coses i entre tots hem aconseguit fer-ne una llarga llista. No les recordarem totes, que seria una altra vida, però sí volem compartir-ne algunes.

Si alguna cosa hem pogut aprendre tots de tu és que a la vida hi ha moltes coses i que cal saber preocupar-se pel que és realment important i disfrutar de la resta, encara que siguin les aigües congelades de port en què sempre exclamaves “Mmmm que bona!” Podies seure i relaxar-te a la Toutoune mentre era timotejada per un nen o una nena de 10 anys i quan demanàvem instruccions sempre responies “Donde hay capitán, no manda marinero” i bon mariner que eres amb el teu vestit blau i barret, sense pipa però amb la barba blanca, explicant contes i històries de batalletes.

I aventures, com la del Canigó, en què vas demostrar ser capaç de superar grans adversitats i vas tornar a casa com si res no hagués passat. Perquè pots tornar a casa des del Canigó, però , com pots perdre la clau cada any?! I, precisament el dia de reis! Sort que nosaltres som tant hàbils que sempre la trobem i podem celebrar el dinar feliçment tot cantant O’tannenbaum, i la resta de cançons del teu cançoner privat. Per cert, esperem que el puguem trobar com la clau. Saps de què parlem oi?

O et faràs el despistat, fent veure que no t’enteres de res però després ho saps tot? Com t’informaves tant bé amb el teu programa de la dona rossa que s’acomiadava amb “Adiós corazones” “Adiós”. I els barrets que criticaves a la senyora aquella... la reina d’Anglaterra, era per enveja de la teva col·lecció? I aquesta mania teva de pujar el volum de la tele per fer-nos callar!

I d’aquestes n’hi ha moltes més, com la manera de pelar la taronja com les tietes, no ho oblidarem i ho trobarem a faltar, per molta ràbia que et faci que ens enyorem. Plorarem i et recordarem per la gran persona i avi que has sigut.

Una abraçada forta de Roger, Anna, Guillem, Berta, Clara, Cèlia, Carlota, Daniel, Jan, petit japonès, i el teu besnét preferit Iu.

PD: Vigila les juergas amb el Torremiula i les vostres bromes!

Capítol 18: una visita part 2

(Translation)

Va arribar el cap de setmana per això i l’aniversari del Golden Gate Bridge que feia 75 de la seva construcció, vam passejar una estona per la costa però aviat ens vam buscar un lloc a la platja des d’on deien que hi havia bones vistes i vam poder veure la posta de sol i finalment els focs artificials espectaculars.

Capítol 18: Una visita part1

Va començar el dia 19 de maig, quan a les 19 i 19 va arribar l’avio de Filadèlfia que portava la meva primera visita: M. Va ser una sorpresa veure-la sortir de la rampa amb els altres passatgers, però sense maleta. Es veu que al petit aeroport de SFO els familiars i amics poden anar a recollir les maletes de l’altre gent, suposo que així és més fàcil si viatges sol i et venen a buscar.  Un cop vam tenir la maleta vam agafar el tren Alameda (A-la-mida de què?) on passaríem els dies fins que marxés.

Capítol 17: Celebracions

Hi ha una tradició japonesa que es diu Hanami. En el món occidental d'on jo vinc el coneixia com la Festa dels cirerers. Tradicionalment consisteix en anar al parc on hi ha arbres cirerers que floreixen a mitjans d'abril i fer un picnic on, segons diuen els japonesos, la gent acaba beguda amb sake i fent més d'un karaoke. A San Francisco per això va ser una mica diferent, tenien tenderetes a les dues bandes del carrer principal de Japantown, prop del centre comercial i a la plaça del centre hi havia un escenari on feien exhibicions de tradicions japoneses.

Capítol 16: A la meva mare

Pel meu 15è aniversari vaig demanar als meus pares una càmera reflex. La meva mare que estava cuinant es va girar i em va preguntar " Estàs segura? Perquè són molt cares"

Capítol 15: AV...what?

"Però exactament a què et dediques?" 

Un cop salvat tots els obstacles de la burocràcia dels Estats Units tocava començar a fer quelcom del que en diuen útil.  Haig de confessar que els primers dies no tenia massa idea de en què consistiria la meva feina. Així que els primers dies em presentava disposada a posar projectors a sales de conferències i amb poques esperances de poder tocar una taula de so. 

Capítol 14: Seguretat de números socials

"Ja tinc feina" vaig dir feliçment. Jo i tothom ens havíem fet il·lusions que per fi ho havia aconseguit. Però al cap d'una setmana la gent ja començava a estar impacient. "I com tens lo de la feina?" em deien. Resultava que havia de fer papers amb la oficina internacional perquè em donessin una carta, que havia de portar a l'oficina de seguretat social on m'adjudicarien un número, que quedaria gravat en una targeta que m'arribaria al cap d'una altra setmana, que després havia de portar a la oficina de finances de la universitat perquè poguessin omplir tres informes més tots dient que podia treballar legalment i..."Segur que no necessiteu l'imprès A-38?"* els volia preguntar. I mentre em preguntava com pot ser tant complicat tothom seguia esperant i jo patint perquè algú se li podia acabar la paciència aviat.

Capítol 13: Any del Drac

I bé, quatre setmanes més tard tornava a seure en aquelles cadires tant amples però amb les taules massa curtes. Conèixer nous professors, nous companys de classe, retrobar-se amb els amics que havien marxat, explicar novetats i passejar amunt i avall d'aquell campus. Només serien 15 setmanes més.

Les vacances les recordava relativament curtes. Tampoc és que hagués fet gaire o més aviat res. Vaig acabar les hores que em faltaven per poder començar a muntar una bici, posar-me al dia amb projectes antics i seguir buscant feina. De tant en tant amb les celebracions corresponents i veia alguna gent que quedava per la ciutat.

Llavors, dues setmanes abans de començar les classes vaig rebre un mail d'una noia que havia conegut feia poc que si necessitava una feina que ella necessitava algú per ordenar els papers i destruir-los mentre feien el trasllat d'oficina. Al cap de dos dies d'haver començat vaig rebre una trucada que si tenia el cap de setmana lliure un grup d'estudiants de cinema necessitava elèctrics, així vaig passar el cap de setmana de rodatges. En recomençar la setmana i seguir amb els papers de l'oficina, vaig rebre un mail per fer una entrevista a la universitat com a tècnic audiovisual. 

I així vaig passar la última setmana de vacances, quan tots els meus amics d'arreu del món van tornar a la ciutat de San Francisco jo estava entre rodatges, oficines i entrevistes. Finalment vaig rebre les bones noticies que m'agafaven com a tècnic a la universitat. La feina no només consistia en muntar projectors si no també en fer de tècnics de llum i so durant esdeveniments que es feien allà ja fossin concerts amb grups de música, o discoteques, o projeccions, teatre o el que calgués. Res no podia ser millor...

Però va arribar el dilluns i les coses es van complicar. Les classes ja ens començaven a posar deures i a la feina tenia problemes amb el número de la seguretat social. Per sort, estaven molt interessats en tenir-me de tècnic gràcies als meus coneixements d'il·luminació i estaven disposats a ser pacients i esperar a que pogués tenir tots els documents en regla.

Les classes tampoc eren tant avorrides com esperava en un principi i de fet coneixia algú en gairebé totes les classes, no que servis de molt si no ens deixaven parlar... I als migdies em quedaria a dinar al campus i una amiga m'ensenyaria japonès seguint el llibre que m'havien portat de Barcelona.

TBC

I aquí un petit regal:

Reis 2012

Regals de nadal i reis, moltes gràcies!